Quantes vegades per pregar ens esforcem a elaborar frases ben fetes, que sonin bé, i oblidem que la pregària més que paraules és actitud.
L’actitud del que, sense fer comèdia, és conscient de la seva petitesa, del seu "no res" davant del que ho és tot.
I aquesta lliçó, qui ens la dóna?
un predicador?
un teòleg?
No. un pallasso.
Tot plegat fa recordar una mica aquell evangeli de les pregaries que fan en el temple, dues
Penso que només a partir de la consciencia de la nostra pobresa, del nostre no res, podrem ser capaços d’estimar amb bogeria a aquell que ho és tot.
Perquè si ens creiem que som alguna cosa, ens dedicarem a nosaltres una part del nostre amor i ja no el podrem dedicar tot a Ell, ja no podrem estimar-lo en bogeria.
Senyor, nosaltres no som pallassos de professió, però en relació a Tu, quantes pallassades fem al llarg de la nostra vida?
Recordo una pel·lícula que vaig veure quan no era gaire més que un adolescent. No recordo el títol, però si que el protagonista era el Fernando Fernan Gómez, també molt jovenet
Al final de la pel·lícula es moria i, afligit, es mirava els palmells de la mà i deia que estàvem buides.
Aquesta escena em va frepar molt i encara m'en recordo. Quantes coses no fem pensant que ens omplim les mans o les alforges, oblidant-nos de què és Déu el que les omple?
Com la música necessita instruments musicals per a fer-se sentir, perque tots la puguem gaudir, ens costa d’entendre que Déu necessita de nosaltres per fer-se present en el món
Déu actua en el món, si, però les seves mans són les nostres mans, la seva paraula són les nostres veus, la seva Providència som nosaltres, els seus miracles són els nostres metges, els nostres mestres, els nostres enginyers . . .
Leopold Juan
8 comentaris:
Leopold
M'ha agradat nol la trva opinió
Qui no s'hi veu retratat?
Tant el Text de dins les icones com el text al seu exterior són , al meu entendre, excel·lents, la qual cosa demostra la gran sensibilitat d'en Leopold Juan.
Moltes gràcies Popo!
Manel
La senzillessa de com està escrit demostra la persona que parla amb el cor. Mol be, Popo
Mª Lluïsa
El protagonista d'aquesta emotiva narració confessa tenir una vida plena de forats, però aquest sol fet de reconèixer-ho ja demostra una actitud ben positiva, i tal com opinava en Ciceró segles enrera, amb aquell llatí que se'ns atravessava al batxillerat (bellum est enim sua vitia nosse), adonar-se dels propis defectes és una cosa molt bona. Ben segur que, a la nostra vida, tots hi tenim també algun forat o altre. El que importe és veure'ls i procurar anar-los tapant, o al menys utilitzar-los per a fer música de flauta pels altres, tal com fa el protagonista d'aquesta història tan adient.
Leopold,
Jo no et conec i espero tenir l'ocasió de fer-lo, doncs una persona que expressa aquests sentiments com ho fas tu, val la pena conèixer.
Eduard
No et coneixem, però et volem felicitar pel teu escrit referent a la pregaria del "PALLASSO".
És un llenguatge planer, molt entenedor, i ens demostra que per pregar, també es pot utilitzar unes paraules, senzilles i casolanes
Montse i Miquel Petit
He visto tu escrito sobre el "PALLASSO"
Las viñetas de Charlies Rivel son una preciosidad tanto por las fotografías como por el texto. Pero los comentarios propios reflejan para mi un espíritu sensible i sencillo que llegan al alma
Maria Vidal
Tant de bo sapigues fer meva aquesta reflecsio perque estimaria mes a Deu, estiman a tots els que estan al meu costat.
Gracies Popo. Lluis
Publica un comentari a l'entrada